Ja fa anys que s’observa com en l’àmbit de la política, tot i que no només això, cada vegada és més rellevant la construcció de lideratges sòlids que l’articulació de propostes ideològiques que continguin propostes d’articulació social bé de continuïtat, bé alternatives a l’existent. Aquesta situació, lluny de revertir-se, s’agreuja cada vegada més amb cada crisi. Encara, és més, es podria afegir que una bona part d’aquests lideratges, els més forts, s’han armat sobre la base de consignes nacionalpopulistes. Potser el primer avís de tot això va venir de la mà de les guerres iugoslaves als anys 90, en què la mobilització de les parts es va realitzar sobre la base de l’apel·lació a l’etnonacionalisme com a únic motor vàlid de construcció de l’estat-nació. Es compleixen ara 30 anys del començament de la guerra a Bòsnia i del lloc de Sarajevo i sembla que se n’ha après poc, d’allò.