El crit de Piqué

Quan el Barça es va encallar davant el Sevilla i aquella porteria de Bono semblava el marc infranquejable que deien Miguel Ángel Valdivieso i José Félix Pons, Piqué es va alçar del terra del Camp Nou i va disparar un cop de cap que va estar a punt de ser gol. Va ser una de les incursions del millor central contemporani del Futbol Club Barcelona, que en aquesta demarcació va tenir, per exemple, Jesús Garay Vecino, capaç de centrar com Iniesta i que s’assemblava a Gary Cooper a Sol davant el perill. Al contrari que aquelles velles glòries que el van precedir, el central que ara ocupa tot l’ample del camp davant Ter Stegen és multimilionari, està casat amb una dona encara més famosa que ell i, quan era més jove però ja famós en el futbol, distreia les seves amigues burlant-se de tot el que era solemne que passés. Demostracions de capacitat En aquest sentit, Piqué era un bromista, algú que no suportava l’horror vacui i sentia que s’havia d’estar sempre fent el graciós. A més, queia en gràcia. Quan va tornar al Camp Nou després de l’excursió anglosaxona, va tornar a les antigues amistats, i aquestes estaven encantades de reconèixer que no li havien pujat ni els diners ni la fama a un cap equipat, no només per a la intel·ligència sinó, sobretot, per a la rematada. Va ser pròdig en demostracions de la seva capacitat per convertir-se (com el seu amic i adversari Sergio Ramos) en golejador d’última hora, salvant l’equip que fos (el Barça, la selecció espanyola) de les jornades dramàtiques en què no entrava cap pilota a la porteria de davant. 600 games 💙❤️ @FCBarcelona pic.twitter.com/US8uA6ETWs — Gerard Piqué (@3gerardpique) 13 de marzo de 2022 Això passava el dia del Sevilla, quan el partit agonitzava i el Barça que havia guanyat al Madrid amb tanta folgança semblava un preludi del futbol intransitiu que va practicar aquest dijous a Frankfurt on, per cert, el nostre estimat Gerard va tenir la mala sort de lesionar-se. Crit de bravura En aquest partit amb el Sevilla, Pedri va fer una obra d’art que va apaivagar el crit més esquinçador que jo hagi vist en el futbol històric del Barça. Aquell córner havia posat la mel als llavis dels barcelonistes, Piqué es va aixecar per sobre de si mateix i el perill va fer mastegar el caramel del triomf. Ja se sap que no va aconseguir un gol, així que el que s’ha de guardar d’aquell instant és el crit de bravura trencada amb què es va lamentar el futbolista de la seva relació menyspreada amb la sort. Va ser un crit com el del quadro de Munch, o com el d’un nen a qui uns malvats li roben la seva joguina. Em vaig quedar a la butaca pensant que m’hagués agradat ser al camp per dir-li que ara més que mai ell està sent tan seriós a l’equip que no ha de per què plorar o cridar quan el final d’una jugada no és el moment més feliç d’un partit. Aquest crit d’aficionat val més que un gol al marcador. De fet, ara penso que potser Pedri va fer el gol inoblidable per regalar-lo a aquest germà gran que de seguida el va anar a abraçar com Pep Guardiola l’abraçava a ell en temps que tots dos van ser tan feliços i en el Barça.

El més llegit