En una trobada literària celebrada fa uns dies a la meva ciutat, participaven un escriptor asturià, una escriptora gallega i la presentadora, catalana. Per mor de la mútua comprensió, la xerrada va tenir lloc en castellà. Al final, en el torn de preguntes, va aixecar la mà una senyora de mitjana d’edat –aquestes intervencions les fa sempre gent de mitjana edat, els joves no estan per a ximpleries, donem gràcies als déus. La senyora, que estaria impacientment esperant torn des de l’inici de l’acte, no va preguntar res, només va fer una petició: que abans de finalitzar, l’asturià i la gallega pronunciessin alguna frase en català, per veure com sonava en les seves veus tan bella llengua. La bona dona esperaria un aplaudiment i l’aquiescència de la presentadora, però aquesta li va deixar anar una frase demolidora.