El món ha canviat a dos ritmes diferents. Per a les agreujades eternes, les dones, ja n’hi ha prou d’algunes bromes, d’algunes dinàmiques, d’algunes conductes, d’algunes situacions incòmodes. Ja n’hi ha prou d’un món que les ha considerat inferiors i les ha menystingut: en el terreny de l’humor i fora d’ell. En aquest primer ritme, el de les dones, hi ha segles de sobrecàrrega. Sembla que ara volen enllestir certs rols en un tres i no res, però no és cert: fa centenars d’anys que arrosseguen el greuge, que el masteguen, que s’organitzen, que teixexen estratègies arreu del món, que s’uneixen i lluiten des de diferents espais, amb diferents mètodes. És un greuge que la majoria de dones ha assumit com a propi i hi ha conviscut de la millor manera possible. En funció del volum del greuge particular —n’hi ha un que és compartit, comunitari—, del seu pes, de la vergonya que l’acompanyi, l’han carregat amb més o menys dificultats.