Confesso que no coneixia la cuinera Maria Nicolau. La primera notícia que en vaig tenir em parlava del llibre que acaba de publicar 'Cuina! O Barbàrie' (Ara Llibres) i me la van donar amics cuiners i gastrònoms que em van assegurar que es tractava d’una revolució en els llibres de cuina. Me’n parlaven tan bé que vaig pensar, és clar, que exageraven. El més fàcil era imaginar un altre volum de receptes, amb més o menys gràcia, amb més o menys dificultat. Hi vaig anar a parar, doncs, i resulta que “és una joia literària que va de cuinar i de conviure, i que s’eleva entre els costums, el paisatge rural i la ciència divertida”. Ho diu Pitu Roca en el seu epíleg i no penso portar-li la contrària: “És un llibre històric, suculent, bestial”. Per què? Perquè parteix d’una base molt senzilla, l’ordre taxativa del títol, adreçada a qualsevol que pensi que té destresa en aquest procés de transformació que ens fa “éssers cuinants” i també a tots els altres que es pensen que no en saben o que cuinar és seguir un manual d’instruccions, “uns exercicis de cal•ligrafia”. Nicolau ha escrit una mena de biografia sentimental que elogia “l’acció viva de cuinar”. Ho certifico amb entusiasme de lector i d’aprenent.