El divendres de la setmana passava preparava una sessió sobre l’etapa de govern de Jordi Pujol per a l’assignatura de política catalana que imparteixo a la UdG. Com a episodi obligat ens havíem d’aturar a l’aprovació de la llei de normalització lingüística de 1983. Es tractava d’una qüestió prioritària en aquell moment en que es construïen les bases de l’autogovern. I els representants polítics de tots colors hi dedicaren temps i intel.ligència. La llei resultant acabaria consolidant el model escolar que després en vam dir d’immersió, i fou aprovada sense cap vot en contra. No era la proposta a priori defensada per CiU, tampoc per ERC, però en el marc d’un ric procés de deliberació, es va arribar a la conclusió que la millor opció per la cohesió social i el futur del català era consolidar una única xarxa escolar (la proposta del PSC) que assegurés el coneixement de les dues llengües oficials a tota la ciutadania de Catalunya. L’ús del català com a llengua vehicular que, en tant que minoritzada, possibilitava aquesta fita.
Article de Gemma Ubasart Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El català, una llengua per estimar
Hi ha un factor que no hauríem d’oblidar i em preocupa: que el català sigui percebut per una part de la societat com una llengua aliena, com un patrimoni que no li és propi

Temes:
El més llegit
- Gonzalo Bernardos adverteix del "festival" immobiliari que ve: "L'habitatge de compra es posarà molt car..."
- "Jo mai dono el DNI": un expert explica com donar les teves dades de forma segura en hotels i allotjaments
- L’escola acusada d’ultracatolicisme acomiada el director
- El poble més pobre d’Espanya no és tan pobre: «Aquí hi ha diners, però molts no es declaren»
- Noves imatges del Camp Nou: així serà com quedarà l’estadi