Dol una mica viure sabent que tot va canviant. Potser estic parlant tranquil·lament amb la meva filla gran i de sobte penso que falta poc temps, amb 10 anys, perquè la conversa deixi de fluir com flueix ara –infantil, sincera i despreocupada–, que falta poc perquè es compliqui el que és seu amb el que és nostre, a casa, el que és seu amb la vida i el que és seu amb la resta del món, perquè són coses que sempre passen i perquè sé que no podré fer res per evitar-ho.