La fàbrica de bateries se’n va a València, se’n va el museu Hermitage, se n’ha anat Nissan, se n’han anat un munt d’empreses, se n’aniran els Jocs Olímpics d’Hivern abans fins i tot de venir tret que els membres del COI votin les seus en ple coma etílic, tothom se’n va de Catalunya excepte els que haurien de tocar el dos per no tornar i estan governant, però a nosaltres ens és igual, perquè som catalans i amb això en tenim prou. Ser català suposa per si mateix tanta riquesa espiritual que tota la material ens sobra i l’anem regalant a pobles més necessitats. Ni un pas enrere, proclamaven els llacistes es diria que fa segles, i efectivament ni un pas enrere faran fins aconseguir que entrem en l’economia de subsistència, amb cada català menjant el que bonament hagi pogut cultivar al seu balcó al crit de «¡quanta dignitat!».