Tota mare que, envaïda per la nostàlgia, es posa a pensar «que bufó que és el meu nen, tant de bo no creixés», s’ha sentit alleujada al veure en bucle l’escena de la bufetada de Will Smith al presentador de la gala dels Oscars, Chris Rock. Per sort, els nostres fills creixeran i no seran per sempre un adolescent obtús, tossut i sense criteri com ell. Que em perdonin els adolescents. Confesso que he hagut de recórrer a internet per veure quants anys té, ja que es conserva de meravella, i podria continuar interpretant per sempre ‘El príncep de Bel-Air’, sèrie en què encarnava un noi problemàtic enviat preventivament per la seva mare a casa dels seus oncles rics i sofisticats. El seu personatge, anomenat Will Smith, es burlava a tota hora del seu amanerat i ‘pijo’ cosí Carlton per la seva baixa estatura, i del seu estricte oncle Phil, que era jutge, per calb i gras. Que em perdonin les persones de talla per sota del percentil, les de pes no normatiu i... vaja, també els calbs i les calbes. Eren els 90 del segle passat, un podia al·ludir a l’alopècia aliena sense emportar-se un mastegot i amb fons de rialles enllaunades. Però centrem-nos en el tema: Will Smith farà 53 anys i continua sent un immadur en l’edat de la poca-solta. Primer riu amb l’acudit del seu amic Rock, i quan observa que a la seva dona no li ha agradat, s’aixeca per retre-li comptes, li clava la bufetada mig somrient, i després es posa a cridar deixant anar renecs. Ell solet es posa en un embolic i acaba somiquejant i arruïnant un dels millors moments de la seva vida, el de recollir el més alt guardó del cine per una pel·lícula perfectament prescindible. Hormones versus cervell i raciocini, que em perdonin els endocrinòlegs. Un telefilm d’embolics a l’institut amb damisel·les necessitades de defensors aguerrits. Un esbirro de pati, ‘que te meto’. Petits, espavileu, no sigueu com el Will. Adults: no aplaudiu el Will, no s’ho mereix.