El clàssic femení, un partit quàntic

Va tardar una mica a omplir-se el Camp Nou per veure el clàssic femení perquè si hi ha alguna cosa veritablement clàssica és que el públic del FC Barcelona arribi amb retard als partits del seu equip. Però l’estadi es va omplir. I és impossible exagerar la importància que aquest fet té per a la història del club i per a la història del futbol femení a tot el món. Qualsevol cosa que aquí es digui, qualsevol expressió de sorpresa o de felicitació, quedarà molt curta, perquè estem parlant d’un salt de naturalesa quàntica, i ja se sap que els fenòmens quàntics són molt difícils d’entendre i encara més difícils d’explicar. En la «xerrada motivacional» que Carles Puyol va fer a les jugadores del Barça dilluns passat abans del partit amb el Reial Madrid –un ‘mansplaining’ de manual, però deixarem ara això–, l’etern capità del Pep Team va apel·lar a la seva pròpia experiència per assegurar que «el més difícil és guanyar després de guanyar». El missatge estava sens dubte carregat de bones intencions, però potser Puyol va perdre de vista que les futbolistes blaugrana a qui s’adreçava ja havien aconseguit en les seves carreres esportives una cosa bastant més difícil que guanyar després de guanyar: havien fet visible una realitat, la del futbol practicat per dones, que fins fa dos dies era absolutament invisible. Com podria Puyol parlar-los de reptes i dificultats a Melanie Serrano, que va trepitjar la gespa del Camp Nou en el minut 81 per jugar davant 91.553 espectadors després d’haver-se passat anys i anys defensant els colors del Barça a les instal·lacions de l’antiga Ciutat Esportiva amb una mitjana d’assistència als partits de 200 persones (300 en els dies bons). Al costat d’això, guanyar un partit, o fins i tot un títol, sembla fins i tot fàcil. Haver-se posat al capdavant d’aquest salt còsmic del futbol femení amb iniciatives com la de disputar la tornada dels quarts de final de la Champions en un Camp Nou ple és un d’aquests assoliments dels quals l’aficionat barcelonista pot, i ha de, sentir-se legítimament orgullós. I si a més es guanya, com deia el vell acudit, la cosa ja és l’hòstia.

El més llegit