Hi ha trucades inoblidables, quan l’asèpsia del telèfon es converteix en un plor esmorteït per la distància, però no pas menys esquerdat i definitiu. En recordo tres: la dels meus germans, quan va morir el pare; la d’un amic, en la mort de Modest Prats, i la de Ernest Folch, el dia de Sant Joan de l’any passat. Nou mesos després, es publica un llibre que repassa la trajectòria humana i intel·lectual de Xavier Folch, l’home que sempre hi era i que ens va fer, a molts de nosaltres. Vull dir que la seva presència va ser una constant, discreta i efectiva, en el món en què vivim (només cal recórrer a l’índex de noms per fer-se’n una idea) i que va ajudar a néixer i a fonamentar més d’una generació d’escriptors. Aquests ‘Materials per a una biografia’ recullen alguns dels textos que ell va escriure, dispersos i difícils de trobar fins ara. En un dels últims (potser el darrer, el febrer de 2020), parlava de Modest Prats i escrivia: «Continuem essent un país derrotat. Si som capaços de salvar el futur, serà gràcies a persones com ell». No sé si en sabrem. Vivim en el pessimisme gramscià de la intel·ligència que persones com Folch van confrontar amb la voluntat optimista que ara trobem tant a faltar.