L’acord a quatre bandes entre ERC, el PSC, Junts i els comuns, segellat dijous i posteriorment posat en suspens, és important per al català, però en realitat ho és molt més per a la política catalana. Perquè efectivament l’acord reconeix la situació indiscutible de debilitat del català, alhora que actualitza la immersió lingüística sense trair el seu esperit. És, a més, una resposta intel·ligent i possibilista a la sentència del 25% i deixa sense arguments els que promouen la confrontació lingüística, en concedir al castellà més recorregut com a llengua vehicular només si així ho decideixen específicament els centres de manera autònoma. Però, tot i que això és molt important, no és el més important. La principal virtut de l’acord és, sens dubte, l’acord en si mateix: per primera vegada en molts anys es trenquen els blocs en un assumpte crucial i es posen d’acord transversalment quatre dels cinc partits històrics del Parlament. També, per primera vegada en molts anys, s’aconsegueix que el PSC torni explícitament al consens sobre la llengua i, com a efecte rebot, s’aconsegueix aïllar el discurs tòxic del PP i, especialment, de Vox i Ciutadans, partits obsessionats a treure rèdit de l’agitació lingüística: n’hi ha prou de veure les reaccions irades en la premsa de la ultradreta madrilenya a l’anunci del pacte per constatar que, efectivament, el que produeix por és que el discurs de l’odi torni a quedar arraconat.