La tornada a escena de l’emèrit: ¡El que li faltava a Sánchez!

Ningú pot negar-li a Pedro Sánchez que està omplint en temps rècord el seu full de serveis i segurament també la seva memòria de fets històrics. El seu pas per la presidència del Govern ja fa per a diversos documentals en què reunir un grapat de fites a l’Espanya del segle XXI i, des de fa unes setmanes, també al context internacional. Aquest president no es priva de res. Especialment no es priva d’emocions fortes, com les que s’amaguen darrere d’una pandèmia universal o a les costures d’una guerra, la d’Ucraïna, en què les xarxes socials estan tenint tanta rellevància com les amenaces nuclears, les hipersancions econòmiques o la (inesperada) germandat europea. Precisament en aquesta germandat europea es va submergir Sánchez dijous i hi continuarà nedant encara avui divendres per participar en una cimera de l’OTAN en què –atenció al que aquí s’escriurà, perquè convé llegir-ho dues vegades per no dubtar de prendre un ‘chupito’ de ‘carpe diem’– es van activar plans de defensa contra possibles atacs biològics i nuclears. Els aliats, també molt agermanats en aquestes dates i amb Joe Biden com a estrella convidada, van demanar a la Xina que reflexioni sobre si Vladímir Putin és o no una bona companyia. I de passada van confirmar que continuaran armant fins a les dents a aquesta resistència que es nega a entregar Ucraïna i l’esdevenir de la qual segueix Occident, minut a minut, en un esgarrifós ’reality show’ de sang i foc. En aquesta situació i en els preparatius d’una cimera a Brussel·les en què ens juguem la(es) energia (es) i part del futur estava Sánchez quan, segurament, les alertes del seu gabinet i de la premsa probablement van eclipsar la pantalla del mòbil presidencial. Joan Carles I, l’emeritísim, no és immune segons la justícia britànica. Buf. Una altra vegada la tensió amb l’excap d’Estat i els tribunals. Amb Corinna Larsen i les acusacions d’assetjament pel mig. L’espinós debat de la inviolabilitat, aquest que tanta mandra fa a la Zarzuela i a la Moncloa però que de tant en tant demana pas a crits, sobre la taula. Felip VI i la monarquia de nou a l’ull de l’huracà per les cosetes del seu pare. Sens dubte munició política saborosa per a socis de coalició emmurriats, ha pogut pensar Sánchez sense por d’equivocar-se. Enuig morat Emmurriats amb Sánchez estan els membres d’Unides Podem, sí. Les diferències per la guerra i l’enviament d’armes es van airejar amb ganes. L’anunci d’un augment de la despesa en defensa tampoc va ajudar, és clar. I fa ara una setmana va arribar una altra d’aquestes fites històriques que sembla que porta a les seves butxaques infinites aquest president: el gir en el conflicte del Sàhara i el recolzament a la postura marroquina. Va ser unilateral. Ho va ser perquè el líder del PSOE s’ho pot permetre en teoria, ja que són seves les regnes en política internacional i de defensa. Una altra cosa és que l’aposta per reconduir la crisi amb el Marroc «almenys per una dècada» (segons assaboreixen al seu entorn amb veu baixeta i un mig somriure), no vagi a tenir el seu preu en erosió. L’oposició sembla que s’ha posat d’acord per tocar-li amb aquest assumpte la cara a Pedro, l’històric, per fer un viatge geoestratègic així ell solet. En realitat no l’ha fet sol. L’ha començat acompanyat pel seu ministre d’Afers Exteriors, José Manuel Albares, a qui li va donar personalment l’encàrrec d’apagar i encendre la pantalla del Marroc per evitar una altra onada migratòria incontrolable patrocinada pel país veí. D’acord amb els EUA, Alemanya i França. El problema és que Algèria no dona crèdit (o això diu) i que el poble sahrauí acusa Espanya de segona traïció. La primera, ja saben, l’hi endossen a Joan Carles I, aquest mateix que ha vingut a complicar-li una miqueta més la vida a Sánchez. Nickin, a l’agenda. ¿I ara què? Doncs que el Govern, amb el cap al capdavant, haurà d’estar pendent de les aventures i decisions del jutge britànic Matthew Nicklin per veure cap a on inclina la balança amb la denúncia de Larsen contra el seu examant, aleshores el nostre rei emèrit desitjós de tornar de tant en tant a Espanya (però poc). Quin bucle d’assumptes tèrbols el d’aquest Borbó. Quin mal li està fent en aquesta etapa a la Corona i quin estrès per a una part d’un Executiu de coalició en què se sentin reconeguts republicans. Al soroll que ja va generar la investigació de la Fiscalia del Suprem sobre els diners de l’emèrit i al sarau que, no fa tant, es va formar amb la carpetada a aquestes indagacions, se suma ara l’estridència d’aquest focus d’atenció ‘real’ en aquests moments i amb la que està caient. Perquè caure, cau. A Ucraïna bombes sobre objectius civils. Ja es parla obertament de crims de guerra i, per cert, en aquest assumpte històric també s’ha entossudit el president espanyol a posar el seu gra de sorra, col·laborant en empènyer Putin als tribunals internacionals. Cau i cala la por als carrers d’Espanya a que el preu de la gasolina i de l’energia continuï pujant i afecti tot i tothom, sense que en aquests moments resulti senzill ser optimista: a la guerra no se li veu final pròxim i al gas que procedeix de Rússia, fonamental per a una bona part d’Europa, cada vegada guanya més punts com a candidat a convertir-se en una altra arma de guerra amb efectes en milions de llars i empreses. En aquest bassal, profund i farragós, també s’ha ficat Sánchez amb ímpetu i ganes que la Unió Europea entengui que toca prendre mesures de pes. A les seves interminables butxaques ha guardat també propostes en aquest sentit que ha explicat en una gira prèvia al Consell de la UE. Ben aviat comprovarem amb quin èxit: les postures al si d’Europa són molt diferents sobre quin camí prendre o sobre si s’ha d’intervenir o no al mercat energètic. Això és cert. Tant com que qualsevol decisió que s’adopti a Brussel·les sobre aquest menester haurà de comptar amb unanimitat. Així que és probable que s’acabin imposant solucions intermèdies, un ‘ni per a tu ni per a mi’ d’urgència a fi de no trencar l’esperit de germandat que ha arribat amb les vileses de Putin. Gas i recrisi En tot cas Biden s’ha desplaçat a Europa per tenir gestos amb qui, en aquests moments, també són els seus ‘germans’ al vell continent. Els equips dels caps de govern i les autoritats de la UE suggerien dijous que pot ser imminent un acord amb els Estats Units perquè ens subministri gas liquat per disminuir la dependència de Rússia. Benvingut sigui. Això no significa que al si del Consell no s’hagi de reaccionar legislant en comú. La crisi –o la recrisi, després de la que va venir de la mà de la pandèmia–, trepitja amb gràcia. Que l’hi digui a Sánchez, que mentre anava de cita en cita a Brussel·les tenia a part del seu equip tancat a Madrid amb els transportistes. Necessita un acord perquè el neguit ciutadà no el desbordi a ell, al govern i a l’economia nacional. I en aquest panorama reapareix l’emèrit en escena. El que li faltava al president.

El més llegit