El Sàhara i els seus fosfats

Tot el que sé del Sàhara ho vaig aprendre de nen, quan la Marxa Verda. Sortia la notícia en el ‘Telediario’ cada dia, i cada dia jo li preguntava al meu pare –després que ell repetís que la millor solució seria disparar contra els civils marroquins– quina importància tenia un tros de terra que jo imaginava sense res més que sorra i algun camell, o així sortia als mapes. -És una zona rica en fosfats. I jo assentia i callava. No tenia ni remota idea de què dimonis eren els fosfats, però fossin el que fossin, si el meu pare considerava que per ells havíem de defensar el Sàhara fins a l’última gota de la nostra sang, jo hi estava d’acord, que de pare només n’hi ha un. El més segur és que ell tampoc sabés què coi eren els fosfats, d’algun lloc hauria tret que al Sàhara n’hi havia per a donar i per a regalar, i l’home s'els havia fet una mica seus. A més, no és que aleshores –com de costum– Espanya tingués gaire de res, així que, si en l’última colònia que manteníem hi havia fosfats, caldria defensar-los fins i tot amb la Legió. Fossin el que fossin els refotuts fosfats, eren els nostres fosfats. Altres països tindrien petroli, o diamants, o or, o indústria puntera, o fins i tot democràcia. Nosaltres teníem fosfats, encara que els tinguéssim a l’Àfrica. Quan a col·legi sortia el tema del Sàhara, i com no havia de sortir si l’únic canal televisiu no parlava d'altra cosa, jo tenia sempre a punt la frase. -És que allà hi ha molts fosfats. L’efecte era immediat, tothom em donava la raó, mai de la vida ningú em preguntà –sort en vaig tenir– què eren els fosfats, igual que mai li vaig preguntar jo al meu pare. Fosfats. Quasi res. El Soler sap de tot, pensaven els meus companys. I llavors ja podíem començar a jugar a legionaris contra moros, amb un munt de fosfats a defensar i jo de capità. Un intel·lectual dels de llavors –que segueix en actiu–, Francisco Ibáñez, solia treure en les aventures de Mortadelo la paraula ‘fosfatina’, que alguna cosa tindria a veure amb els famosos fosfats, això ho intuïa fins i tot jo, encara que em vaig guardar molt de comentar-ho al meu pare, no fos que amb el diminutiu se li diluís l’esperit bèl·lic. -'Estoy hecho fosfatina' –es lamentava el ‘jefe’ després que per culpa d'en Mortadelo li hagués caigut al damunt una formigonera o un camió cisterna. Jo imaginava pel context que estar fet fosfatina era negatiu, així que encara m’intrigava més aquest interès a mantenir, costés el que costés, un territori ple de beduïns que estarien com si els hagués caigut al damunt una formigonera. I ara confessaré una cosa: mig segle després, segueixo sense tenir ni punyetera idea de què són els fosfats i juraria que, com jo, tota la resta del món. Per això el Sàhara és tan cobejat, perquè tothom assegura que allí hi ha fosfats i ningú sap què són. Probablement ni tan sols existeix tal cosa, ben pensat ningú amb dos dits de front li posaria un nom tan ridícul a res. Fosfats. Au vinga. Al final, l’únic que ho va encertar va ser Ibáñez, no per res continua sent considerat un intel·lectual de prestigi. Els fosfats són els habitants del Sàhara, que es van arribar a creure que importava el seu futur, quan per Espanya no són més que peons per intercanviar per un acord mig bo amb el Marroc. O sigui, fosfatina, pelleringues.

El Sàhara i els seus fosfats

Van arribar a creure que el seu futur importava, quan per Espanya no són més que peons per intercanviar per un acord mig bo amb el Marroc

El més llegit