Diu la saviesa popular que qui molt parla, molt erra. Obligat a anar-se’n de bolos per tota la pell de toro en una gira d’emergència, Alberto Núñez Feijóo s’ha ficat en un parell de bassals que fan que ens preguntem si de veritat serà el paio solvent necessari per oblidar l’insubstancial i penell Pablo Casado. Ja no resulta tan simple com fer el gallec que no se sap si puja o baixa l’escala, som a la lliga nacional. Discursos d’un costat a l’altre, contundència obligada, ‘jet lag’, pronunciaments amb falta de reflexos, els nervis a l’avantsala de la resta de la teva vida... O potser són bruts els filtres de l’aire condicionat del carrer Génova (el PP encara no s’ha mudat) i tot pròcer que respira pels seus despatxos es converteix sense remei en un èmul de la ultradreta rampant. L’obligació de causar admiració a no se sap qui, ja que no hi ha hagut congrés més a la búlgara que aquest que consagra el president de la Xunta, ha portat Feijóo a un parell d’estirabots decebedors. Sort que entre la guerra, la pandèmia, la ira nacional i que estem a final de mes, estem ocupats en altres coses que no són l’ús de la paraula de qui ha vingut per frenar amb la seva aura de moderació l’avenç del neofeixisme patri. Però desqualificar el Govern de Pedro Sánchez, aplicant-li l’apel·latiu «autista» en pla despectiu, junt amb d’altres com ara «dèspota» i «irresponsable» fa que xiulin les orelles. El llenguatge políticament incorrecte ha tornat a cavall dels muls de Vox. Deu ser que es porta ser persones sense filtres, o com les anomenàvem antigament, desagradables. Però no. Els temps han canviat. Ja no es desprestigia ni s’insulta el proïsme al·ludint a un trastorn o a una discapacitat no escollits. Som en un present molt més evolucionat que tot això. Inclusiu.