Brussel·les i Espanya

Ha passat un mes des que Rússia va envair Ucraïna i les conseqüències seran molt rellevants. Ahir, Larry Fink, el màxim executiu de Black Rock, va dir que Ucraïna forçaria una marxa enrere en la globalització, cosa que inevitablement tindria efectes inflacionistes. De moment les cimeres a Brussel·les de Biden i els dirigents de la UE estan encarant la nova realitat. Si a Putin l’enervava l’OTAN, la invasió l’ha revitalitzat. Ara l’OTAN, de la qual Macron va dir fa poc que estava en paràlisi cerebral, augmentarà significativament l’entrega d’armes a Ucraïna. Zelenski ha aconseguit una cosa que semblava impossible, resistir l’ofensiva d’una potència molt superior. Putin no se’n surt, però té armes nuclears. Se l’ha de doblegar, sense entrar en conflicte directe perquè les conseqüències podrien ser terribles. I més enllà de la guerra, Europa ha d’acollir més de tres milions de persones. El volum de refugiats més gran en molts anys. Un gran desafiament humanitari. Polònia, el principal veí, hi està bolcada, però ja està al límit. ¿Fins on han i poden arribar les sancions a Rússia? Les necessitats de tots els països han de ser considerades. Biden pressiona perquè Europa deixi de comprar gas rus i així asfixiar més Putin, però Alemanya en té una gran dependència i a curt termini no ho pot fer. El canceller Scholz ha dit al Bundestag que fer-ho arrossegaria Alemanya, i Europa, a una recessió i posaria en risc sectors industrials sencers i desenes de milers de llocs de treball. Amb sentit comú diu que «les sancions no poden perjudicar més els països europeus que Putin». A més, els governs han d’impedir que l’augment del preu del gas i l’escassetat de matèries primeres avortin la recuperació econòmica. No és fàcil perquè la inflació ja ha arribat a taxes molt preocupants –superiors al 5% de la mitjana de la UE i el 7% a Espanya– que generaran malestar. El Govern de coalició alemany acaba d’acordar ja –no sense tensions entre els seus tres socis– un altre paquet de recolzament a l’economia. Contràriament, a Espanya hi ha moltes decisions urgents pendents. La vaga de transportistes, no impulsada per les organitzacions representatives del sector sinó a les xarxes socials –i a la qual el Govern va menystenir de forma matussera– amenaça el proveïment i ja té molta incidència. La CEOE i Foment –que fa poc van pactar amb Sánchez la reforma laboral– afirmen «que la inacció del Govern comença a ser desesperant i posa en risc la supervivència econòmica d’empreses, famílies i autònoms». No són paraules menors. Però, així com Alemanya no pot prescindir del gas rus a curt termini, el nostre gran problema és que l’augment del preu del gas ha convertit el sistema europeu de fixació dels preus elèctrics –que té les seves raons– en una absurditat. Condueix automàticament a alinear amb el del gas –que no compta gaire en la nostra producció– el preu del provinent de les renovables, la hidràulica i les nuclears. Avui a Espanya, potser menys en altres països com Alemanya amb mes pes del gas, desacoblar el seu preu del de l’electricitat és una necessitat urgent per no condemnar al tancament masses empreses i perquè les famílies no vegin retallada de forma dràstica la seva capacitat de compra. No serà fàcil. ¿Com i qui compensa les gasistes? I sense l’aval de Brussel·les seria encara més complicat. Així doncs, l’economia i la pau social d’Espanya dependran molt dels resultats de la cimera de Brussel·les. I Pedro Sánchez s’hi juga el seu futur.

Brussel·les i Espanya

La cimera ha de permetre desacoblar el preu del gas del de l’electricitat. És clau per evitar el tancament d’empreses i no perjudicar el poder de compra de les famílies

El més llegit