Els ‘armilles verdes’

Hi va haver un temps en què tot era ETA. José María Aznar i la seva guàrdia pretoriana del PP van estendre la política d’aïllament i ofec social al món etarra aplicada al País Basc a altres sectors i contrincants polítics i tot va ser ETA, des de les exigències del nacionalisme català fins als aldarulls de carrer, passant pels acudits en revistes satíriques i les reivindicacions més a l’esquerra. Alguna cosa queda d’aquell pòsit fins i tot avui, quan les transaccions parlamentàries amb Bildu són demonitzades com pactes amb ETA fins i tot quan fa anys que la banda terrorista està desmantellada. Avui, moltes de les coses que succeeixen són Vox. Sense anar més lluny, el Govern va cometre l’error d’atribuir a postulats de la ultradreta alguns plantejaments de la vaga dels transportistes, almenys quan era convocada per organitzacions minoritàries. Quin fantàstic regal per a Vox, que ni tan sols necessita autoerigir-se en portaveu del malestar del transport, o dels agricultors i els ramaders, sinó que l’hi atribueix directament el Govern. De vegades, jugar amb foc genera incendis fora de control: l’estratègia de Pedro Sánchez de sobredimensionar Vox per debilitar el PP se’ls hi ha escapat de les mans, perquè a qui debilita Vox és a tota la fibra democràtica del país, no només al partit conservador. Malestar social No hi ha dubte que Vox intenta capitalitzar el malestar social, forma part del llibre d’instruccions de la ultradreta, ha funcionat en altres llocs (el més prominent, Estats Units) així que per què no ha de donar rèdits polítics aquí. Però que la ultradreta manipuli el malestar, fins i tot que participi de forma directa o més o menys velada en la protesta organitzada, no significa que aquest malestar sigui una invenció. No ho és: l’onerosa factura dels treballadors nord-americans per la globalització és tan real com l’impacte del preu dels carburants en la feina i la vida dels transportistes. És més, el malestar solen pagar-lo sectors de la població que per tradició o interès haurien de ser votants d’esquerra. En altres països (França) està molt estudiat el transvasament de vots de l’esquerra a la ultradreta, obrers que paguen els nous temps econòmics, que es creuen abandonats pel sistema i l’‘establishment’ i que se senten alienats per discursos i polítiques d’arrel identitària que no entenen, no comparteixen i interpreten com una amenaça. A Espanya, l’anàlisi del creixement de Vox es basa en la desaparició de Ciutadans i la dentada al PP, però hi ha un sender que connecta les places del 15-M amb les manifestacions de ‘rojigualdes’ (amb i sense àguila) que de tant en tant organitzen a la plaça Colom. La «casta» és un terme que serveix per a tot, i no es pot ser més ‘establishment’ que formant part d’un Govern, tot i que sigui de coalició. Quan s’obre la trinxera de l’‘ells’ i el ‘nosaltres’, de vegades som ‘ells’ i de vegades som ‘nosaltres’. El que no canvia és qui és l’1% i qui és el 99%. El 99% paga els efectes socials i econòmics de la pandèmia (la covid persistent, versió social), la inflació i els efectes en l’economia de la guerra a Ucraïna. És suïcida regalar-li a Vox la representació del malestar, convertir els protestants en ‘armilles verdes’, perquè primer se’ls dona la veu i després reben el vot.

Els ‘armilles verdes’

És suïcida regalar-li a Vox la representació del malestar, perquè primer se’ls dona la veu i després reben el vot

El més llegit