Una mare i un fill. I un dol. I un suïcidi. I una societat que tot ho tapa. I rols invertits, de cures. I una pena fonda. I un alliberament. I tot el silenci al voltant de l’escena: un silenci, el de la salut mental, que no fa altra cosa que tacar-ho tot, tot ho embruta... i per a res. Les impuxibles ho han tornat a fer: omplir de bellesa les esquerdes del dolor.
Article de Jenn Díaz Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El silenci de l’harakiri
El món postpandèmic sembla que ve amb ganes de situar el tabú de la salut mental en un lloc més lluminós, sense estigmes i allunyat dels tòpics
El més llegit
- Operat d’urgència el ferit greu per l’atropellament de Cornellà
- Flick, sobre la rua multitudinària: «Em vaig quedar impressionat. Va ser increïble»
- Vent en contra per a Israel: crítiques i aïllament de Trump a Macron passant per la premsa anglosaxona
- Catalunya prepara un potent dispositiu per viure de manera massiva l’històric eclipsi total del 2026
- Rosell serà indemnitzat amb 232.500 € pel temps a la presó