La incògnita algeriana

Amb nocturnitat i traïdoria, el govern espanyol ha claudicat davant el Marroc en la qüestió del Sàhara. Per a la història de la infàmia quedarà la carta de garanties que el president Pedro Sánchez va enviar a Rabat en la qual reconeixia «la iniciativa marroquina d’autonomia com la base més seriosa, realista i creïble» per a la resolució del conflicte, cosa que implica abandonar a la seva sort l’antiga colònia espanyola i el dret d’autodeterminació del poble sahrauí. Malgrat la rellevància d’aquest pas, que a més trenca amb un dels tradicionals consensos de la política exterior espanyola, encara continuem esperant respostes a nombroses preguntes. ¿Què ha obtingut Espanya a canvi? ¿Frenarà el Marroc els fluxos migratoris i renunciarà a les seves reivindicacions sobre Ceuta i Melilla? ¿Estava Algèria informada de la decisió? ¿Adoptarà Alger represàlies contra Espanya, sobretot en el terreny energètic? En definitiva, ¿contribuirà aquesta decisió a estabilitzar la frontera sud o, al contrari, desencadenarà noves turbulències? Malgrat la gravetat de la situació, Algèria encara no ha adoptat mesures enèrgiques, més enllà de la previsible crida a consultes del seu ambaixador. S’ha de tenir en compte que Algèria ha sigut en el passat el principal subministrador de gas d’Espanya, tot i que en els últims anys aquesta dependència s’ha reduït de manera notable. Si fa cinc anys, les importacions de gas algerià representaven la meitat del gas que consumíem, avui amb prou feines assoleixen una quarta part. Les raons cal buscar-les no només en l’actual crisi d’Ucraïna, sinó en el tancament del gasoducte Magrib-Europa que travessava el territori marroquí el passat 31 d’octubre. En aquest sentit, les pèssimes relacions entre Alger i Rabat han acabat passant factura a Espanya. L’agost del 2021, Algèria va trencar les seves relacions diplomàtiques amb el Marroc després de diversos anys de desacords i amb la qüestió sahrauí com a principal, però no únic, motiu de controvèrsia. Les tensions entre els esmentats països magribins no són noves, ja que arrenquen amb la independència algeriana el 1962 i s’agreugen amb l’ocupació marroquina del Sàhara el 1975. Des d’aleshores, Alger s’ha distingit com el principal suport del Front Polisario i ha acollit al seu territori milers de sahrauís, repartits en els campaments de Tindouf on malviuen 175.000 refugiats. Abans d’abandonar la Casa Blanca, el president Donald Trump va reconèixer la sobirania marroquina sobre el Sàhara a canvi que el Marroc normalitzés les seves relacions amb Israel. La gota que va fer vessar el got va ser l’ús pel Marroc del programa israelià Pegasus per espiar diferents responsables del règim algerià. Malgrat el creixent malestar del nostre veí, el govern espanyol continua considerant Algèria com un «soci fiable» i descarta la interrupció del flux d’hidrocarburs. Espanya és el segon importador de gas i el cinquè de petroli d’Algèria. Només el 2021, el nostre veí va ingressar 4.300 milions d’euros per la venda d’hidrocarburs al nostre país. De fet, les exportacions de petroli i gas representen el 60% dels ingressos del país magribí. Gràcies a elles pot garantir el funcionament d’una economia rendista i comprar certa pau social per mitjà de la subvenció de productes de primera necessitat com el pa, el sucre o l’oli. No obstant, en l’horitzó s’entreveuen tempestes. Tot i que Europa ha sigut el principal soci comercial d’Algèria des de la seva independència, en els últims anys s’aprecia un canvi de tendència amb la irrupció en escena de la Xina i Rússia. Com és sabut, la Xina necessita hidrocarburs perquè el seu miracle econòmic no es freni, cosa que l’ha portat a enfortir les seves relacions amb Algèria fins a convertir-se, en l’actualitat, en el principal exportador de productes al país magribí per davant de França, l’antiga metròpoli. També Rússia ha enfortit les seves relacions amb el país magribí, al qual l’uneix un acord d’associació estratègica des del 2001. De fet, Algèria s’ha convertit en un dels principals compradors d’armament rus, només per darrere de l’Índia i la Xina, cosa que representa una pèssima notícia per a la Unió Europea.

La incògnita algeriana

Malgrat el creixent malestar, el govern espanyol continua considerant el país veí com un «soci fiable» i descarta la interrupció del flux d’hidrocarburs

El més llegit