«Espero que aquesta missiva et trobi bé», solia dir la fórmula de les cartes –vuitcentistes, tot i que ara totes les cartes ens sonin ja a una cosa d’un altre segle–, i això espero, lectors, per a vosaltres, si ara esteu llegint aquestes línies. Perquè els temps són molt complicats, i resulta una mica impossible no contagiar-se d’un pànic que és eco del d’altres temps –del d’aquelles dècades de la Guerra Freda– i pensar irremeiablement en l’impensable, que la geopolítica d’una guerra total ha sigut esmentada, i és difícil abstreure’s, perquè Mariúpol està literalment a dos graus de separació de casa nostra, i els pols es desglacen, i un altre home dolent va matar dimarts una dona, i ens agradaria portar-ho tot amb més gràcia, però a mi no em surt.