De vegades costa assumir que els éssers humans acceptem un engany per regir les nostres vides. Una creença no gaire conscient que allò és correcte perquè és el que sempre s’ha fet, sense adonar-nos que es podria fer d’una altra manera molt millor, o fins i tot no fer-se. Els constructes socials es generen sobretot respecte als afectes. Se segueix líders atribuint-los qualitats pràcticament sobrenaturals, com les parelles, o un se sent part d’un país sense conèixer-lo, o un es creu pròxim de persones ideològicament afins només per sentir la seguretat de formar part d’un grup, per molt que el grup ni protegeixi ni generi cap sinergia. És el que ens queda dels petits grups de sapiens dels quals venim i que seguien el més fort o hàbil, o formaven una coalició per caçar i protegir-se, o es reunien mirant un astre, un arbre o una roca pensant que d’aquesta manera s’acabarien les malalties, les fams; la mort. Ens acostumem a produir aquestes confiances metafísiques davant les incerteses que no sabíem com controlar.