Triturem dies del calendari i ja és primavera. Dos anys de pandèmia i la mort d’aquest hivern no dona treva. La destrucció de les vides, de les idees, de la raonabilitat, vol imposar la seva llei a Ucraïna, a les guerres oblidades del món, a les cantonades de casa que no volem veure. Vaig recuperar l’altre dia l’‘InfoK’ especial dedicat a la guerra d’Ucraïna, per veure si m’ajudava a entendre alguna cosa. Els el recomano, està molt ben explicat el conflicte, i està molt ben aterrat en la nostra realitat. Amb recursos gràfics, testimonis, explicacions senzilles però eficaces i sense condescendència (els nens són petits, no idiotes). Però si em pregunten ara què és el que més recordo, és la frase d’una psicòloga que, davant l’angoixa que provoca en els nens (ai, si només fos en els nens) les imatges en bucle de la guerra, els animava que demanessin als adults que apaguessin la tele, que hi tenien dret, que si les imatges i els programes no eren per ells no tenien perquè aguantar-los. Ho he comentat aquests dies amb amics que tenen fills i tots s'hi sentien interpel·lats. Una amiga em va dir que la seva filla l’altre dia li havia demanat que «apagués la guerra».