Tret de ser-ho en el si de l’’establishment’ marroquí, pocs poden ser els motius de satisfacció pel gir fet pel Govern d’Espanya en el conflicte del Sàhara. Ni tan sols «la base més seriosa, creïble i realista» que veu el ministre d’Afers Exteriors, José Manuel Albares, en el recolzament que a partir d’ara dispensarà Madrid a la fórmula autonomista, pot cauteritzar la ferida oberta en l’àmbit de les emocions, d’aquest compromís de dècades amb la comunitat sahrauí, abandonada a la seva sort pel franquisme quan es va posar a caminar la Marxa Verda. Només raons merament estratègiques a escala internacional, la raó d’Estat i dosis intensives de ‘realpolitik’ permeten explicar el perquè d’aquest sorprenent canvi de rumb, i tot i així aquestes raons són discutibles i de molt dubtosa oportunitat.