Impacten les confessions de Carme Elías a Núria Navarro, arran de l’anunci al Brain Film Fest. Té Alzheimer. No és el primer testimoni de la malaltia, però impressiona igual (o més) que totes les altres. Sobretot per l’evidència d’una circumstància que moltes vegades passa desapercebuda. Entenem l’Alzheimer des de l’estadi final, a partir del moment en què tot és nebulosa o nit obscura, quan tot es dilueix i contemplem aquella mirada perduda, aquella mirada. Però no percebem la cruesa del procés. Ens hi vam acostar amb aquell testimoni delicat de John Bayley que després va ser una pel·lícula sobre la inevitable decadència d’Iris Murdoch, o en aquella altra història – 'Sempre Alice' – en la qual una lingüista assumia amb tibantor i dolor la progressiva pèrdua del llenguatge. Ara, Carme Elías ens aboca a un present on la consciència es dissol a poc a poc, on la casa es buida, on desapareix la memòria immediata de les coses, dels gestos, de l’escriptura. Els moments en què saps que els ulls s’esvairan. Moments, però, que són ara i que els vius sota el designi d’una història que saps com acabarà. Moments on encara brillen els ulls. On encara hi ets, com sempre, sabent que no seràs aquella mirada.