«¡Avorriment extrem a Chamartín!»

L’última vegada que el Barça va guanyar per 5-1 el Reial Madrid, les llàgrimes d’un madridista, el meu net Óliver, que tenia sis anys, em van trencar l’ànima. Feia fred a Barcelona, el molt amable Carlos Naval va tenir la gentilesa de proporcionar-nos seients pròxims al camp i la mare del nen i aquest apassionat seguidor de Modric van poder veure amb comoditat i nervis de diferent naturalesa una golejada que aleshores encara es podia permetre l’equip al qual professo fe des que tenia l’edat que ara té el meu net. Quan el resultat ja començava a ser molt inflat per a un partit així, el noi em va interpel·lar, indignat, i em va etzibar: «¡No em tornis a portar mai a aquest camp!». El partit per fi es va saldar amb aquelles xifres que a ell li van semblar insuportables i durant la tornada a Madrid, on vivim, ell va decidir no dir ni piu. Em vaig sentir culpable de la desgràcia que ell purgava en aquell moment, però no vaig poder fer res per tornar-li l’alegria. A més, era impossible donar-li la volta al resultat de la primera golejada blaugrana que no vaig poder celebrar. Partit estel·lar Aquest mateix nen, que ja tira cap a adolescent i ha depurat el seu coneixement del futbol però no la resignació davant la derrota, s’enfronta avui a la passió de l’avi com si fos un duel de titans en què, de moment, sembla que ell i el seu equip tenen tots els trumfos. Aquella vegada del Barça-Madrid era el 28 d’octubre del 2018. Tants anys més tard veiem de lluny la victòria sense remei de l’equip de Chamartín, tot i que el Barça dels meus amors escala sense desmai una taula que manté les distàncies, però que no anul·la les il·lusions. Ell té, a més, l’experiència d’anada i tornada, ja que l’últim 28 d’octubre (ja és casualitat la simetria, aquell 28 que per a ell va ser fatídic el 2018 i per a mi una plantofada de realitat que evoca un 2-8 de terrible memòria) el vaig portar a veure un soporífer i intransitiu Madrid-Osasuna que va transcórrer amb el seu entusiasme de madridista intacte. Un zero-zero va descriure el ritme d’aquell nyap, però ell es va comportar com si s’hi estigués disputant una final. En aquesta ocasió les entrades ens les havia donat, i mai l’hi agrairé prou, el net de Luis de Carlos, que es diu com aquell llegendari madridista que va succeir en la presidència de l’equip a Don Santiago Bernabéu. Acabat l’ensopiment que va ser la trobada, un cosí d’Óliver li va demanar que li donés, per WhatsApp, un titular del que havia vist. Marcat per la seva decisió de ser tan fidel com un bon periodista, el madridista de la família va cridar davant el micròfon: «¡Avorriment extrem a Chamartín!» L’avi i el net i milions de persones, madridistes com ell, barcelonistes com jo, afrontem avui un partit estel·lar, decisiu, qualsevol dels adjectius que mereixen duels com aquest. El que és segur és que l’Óliver no podrà cridar al final la paraula avorriment. Un Madrid-Barça mai deixa tranquils els ànims d’un aficionat. Guanyi o perdi el seu equip.

El més llegit