Entre els llibres més curiosos que he comprat al llarg dels anys hi ha 'The Stuffed Owl' —'L’òliba dissecada'—, una antologia en anglès “de versos dolents”, tal com diu el subtítol. No puc dir que l’hagi llegit sencera, però quan la fullejo sempre hi trobo rimes i imatges tan desgraciades que et fan somriure. Publicada el 1930, els editors van tenir la cortesia de triar només autors morts; la majoria són avui noms desconeguts, que pateixen aquesta posteritat malèvola, però també hi ha poemes de clàssics com Byron, Keats o Wordsworth. En una reedició recent, el poeta Billy Collins argumenta que, sovint, els mals versos provenen de les rimes forçades, i que recordar les misèries de la poesia és també una forma d’honorar una tradició que es va fer forta amb la modernitat (i cita T. S. Eliot). Es pot fer, diu, una distinció entre “versos dolents i oblidables” i “bons versos dolents”, que són aquells que “superen l’avorriment i només els recordes perquè et diverteixen”.