Àrbitres de gol

De tant en tant recordo els àrbitres de gol. El meu col·lega Javier Aznar em va preguntar l’altre dia pel quart àrbitre, perquè volia saber què fan exactament en el futbol els quarts àrbitres, però a mi m’és igual el quart àrbitre. A mi m’interessen els àrbitres de gol i imagino que d’alguna cosa us sonaran encara els àrbitres de gol. Si ho penses una mica, no fa tant temps que van aparèixer. Els van col·locar a prop de les porteries, intentaven no molestar i causaven sensació. Més o menys com jo en les reunions familiars, però sense allò de causar sensació. Aquests àrbitres veien el partit al costat de la línia de fons i ningú sabia gaire bé què s’havia d’esperar d’ells, però segur que un munt de persones d’aquestes que sempre saben de tot els van aconsellar que s’especialitzessin en allò de ser àrbitre de gol. Que no els faltaria feina, que el futur del futbol passava pels àrbitres de gol, que seria un sector amb molt creixement i inversió. Que els nens a les escoles ja no volien ser futbolistes, sinó àrbitres de gol. Que a Steven Spielberg el va emocionar una història sobre un àrbitre de gol. Que les ajudes europees prioritzarien la figura de l’àrbitre de gol. Que seria impossible el que passa avui: ja ningú recorda els àrbitres de gol. En realitat, crec que els àrbitres de gol es deien jutges d’àrea. Em pregunto què deu ser l’equivalent als àrbitres de gol en el futbol d’avui. Intueixo que una cosa que no es veu però dona diners, una cosa relativa a fitxar, alguna maquineta d’aquestes que agiten les dades en una coctelera i et diu qui és bo, qui és dolent i qui és pitjor. Existeixen clubs caríssims amb plantilles que semblen construïdes per nens rata que no han vist mai un partit de futbol sencer, amb decisions preses en funció dels atributs d’un videojoc, per comptapassades, sumaquilòmetres i altres invencions modernes del foc. Un dels misteris del futbol són aquests jugadors dels quals es comença a parlar tan bé i tant que s’instal·len en un estatus mental col·lectiu que no es correspon amb els seus mèrits. La seva irrupció sol ser tan cridanera com discreta la seva retirada, amb el temps. Em pregunto qui ens sorprendrà trobar d’aquí uns anys en fotografies antigues de partits importants. Qui serà aquell que al veure’l pensem: «Com va poder aquest ser allà», a l’elit. En les convocatòries d’Espanya, en cada Mundial, n’hi sol haver algun així, que envelleix regular en el record. En els clubs anglesos que no saben què fer amb tants diners s’amaguen quatre o cinc futbolistes d’aquesta figura a sota de cada pedra. Juraria que a la lliga turca tenen un espai exclusiu per a ells, la quota dels mítics, una gran reserva. Si parlem de periodisme, per variar, potser tots siguem ja àrbitres de gol i no ens n’hàgim adonat, o potser no. Fa gairebé vint anys que treballo en això i la primera setmana em van dir que no hi havia futur, que encara era a temps d’estudiar alguna cosa més segura, com allò de l’àrbitre de gol. Quan anava a l’escola vaig llegir Territorio comanche i fantasiejava amb ser reporter de guerra. Ara –aquesta setmana– m’envien a un poble de l’interior a fer un reportatge i em marejo pel camí perquè hi ha moltes corbes a la carretera. Podria ser un gran lema per a mi, per a la lliga turca i per a gairebé tot: una cosa és el que pensem que som i una altra el que acabem sent.

El més llegit