S’ha comentat molt el vídeo de l’arribada de Pedro Sánchez a la reunió informal del Consell Europeu que es va celebrar la setmana passada al Palau de Versalles per parlar d’Ucraïna. L’esperava a l’entrada el president de França, Emmanuel Macron. Es van mirar, es van somriure, es van abraçar, es van besar, es van parlar enllaçats, es van tornar a picar els braços, van caminar fosos en un únic ésser de quatre extremitats superiors, les meves mans a la teva cintura. Es va fregar mútuament l’esquena, es van quedar mirant a la distància de l’‘slowly’ que cantava Aute, es van xiuxiuejar coses, es van tornar a tocar els braços, amb un suau massatge, es van estrènyer els avantbraços, es van agafar fort la mà i es van acomiadar amb un «ens veiem a dins», em va semblar interpretar. Quin escàndol, sembla que hem donat per acabada la pandèmia i les seves distàncies de seguretat; d’això en dic jo un contacte estret i visca París. Ràpidament es van omplir les xarxes de conyes ibèriques cap a dos senyors que manifestaven el seu afecte moments abans d’entrar una cita en clau de guerra, deixant l’amor a l’avantsala. Dos homes ben plantats, es pot afegir, ja que tantes vegades hem vist salutacions carinyoses entre pròcers menys joves i agraciats sense que s’hagi esvalotat el galliner. Plantar dos petons a Joe Biden és com fer-los al teu avi. Acostar-te a aquest Boris Johnson que ballava, cubata en mà, representa un risc superior a donar menjar a un orc. Refregar-te amb el canadenc Justin Trudeau mentre es mostra el poder de l’OTAN... això envia un missatge molt diferent. «Que s’emboliquin, que se’n vagin a un hotel, aquest ficar-se mà resulta excessiu, quins fogots que m’estan entrant», comentaven els mascles nerviosos impactats pel festeig de Sánchez i Macron. Les noves masculinitats van guanyant terreny a les velles, per sort. Això genera inseguretat de la bona, de la que fa avançar en igualtat.