Extrema dreta: Matar el missatger, per Astrid Barrio

La dreta radical, malgrat l’heterogeneïtat d’aquesta família ideològica, es caracteritza per tenir una agenda política comuna que impugna la majoria dels consensos sobre els quals es va construir l’Europa democràtica de postguerra i gràcies als quals, una vegada enderrocat el mur de Berlín, es va anar estenent fins a gairebé adquirir una dimensió continental, almenys fins ara. Un nacionalisme exacerbat, hostilitat cap a la immigració i a les diferències culturals de matriu religiosa i, per tant, més xenòfob que pròpiament racista, un rebuig rotund de les polítiques de gènere, relativisme quan no directament negacionisme respecte al canvi climàtic i un euroescepticisme en grau variable, associat a la percepció de pèrdua de sobirania que implica el projecte europeu. Un contingut recobert d’un continent amb una clara tendència a abusar de les males formes, de les notícies falses i d’una pulsió iliberal a l’exercici del poder i que s’ha identificat amb el borrós concepte de populisme. Per això no és estrany que l’acord entre el PP i Vox per formar un Govern de coalició a Castella i Lleó hagi encès totes les alarmes i fins i tot hagi merescut el retret de Donald Tusk, el president del Partit Popular Europeu. Per primera vegada la dreta radical accedirà al Govern d’una comunitat autònoma, quan fins ara la seva implicació en la governabilitat a Espanya s’havia limitat a recolzar investidures –tal és el cas de Múrcia, Andalusia o Madrid–, però sense assumir responsabilitats de govern. Ara, en canvi, el PP i Vox han subscrit un acord gràcies al qual aquest partit assumeix la vicepresidència i tres conselleries i deixarà la seva empremta en totes les àrees polítiques. A partir d’aquí el debat està servit entre els partidaris d’establir un cordó sanitari i aquells que accepten la col·laboració, en diversos formats, amb l’extrema dreta. A Europa ens trobem exemples de tot i no hi ha una tendència clara. Depèn de les circumstàncies. Des del ferri cordó sanitari establert a Alemanya i França, en els dos casos gràcies a la col·laboració de l’esquerra, passant per un paper imprescindible per a la governabilitat a Itàlia, Àustria, Finlàndia, els Països Baixos, Estònia o Bulgària, fins a l’exercici del Govern en països com Polònia, Hongria o Eslovènia, precisament els que han experimentat la major deriva autoritària al si de la Unió Europea. A Espanya, amb les excepcions esmentades, s’ha tendit majoritàriament a aplicar el cordó sanitari. Així ho han fet, per exemple, el Parlament de Catalunya, que ha exclòs a Vox de llocs a la cambra i fins i tot li ha privat del senador que li hagués correspost si s’hagués aplicat el criteri habitual i així ho ha intentat el Parlament basc, fins que el Tribunal Constitucional ha posat fi per considerar que es limitava la seva capacitat d’acció parlamentària. No obstant, en una democràcia com l’espanyola, que no és militant, i la llei de partits de la qual estableix que només són legals aquells que respecten els valors constitucionals i els drets humans, el debat entorn dels pactes polítics hauria de versar més sobre el què i no sobre el qui. Altrament, igual de reprotxable pot ser pactar amb Vox que amb un partit com Bildu, que participa en homenatges a etarres excarcerats o amb la CUP, un partit les exigències del qual al marge de la llei van ser satisfetes amb infaustes conseqüències. És cert que la dreta radical presenta una agenda incòmoda però s’ha d’assumir que alguns dels problemes que planteja són presents en la societat i amenacen de generar profundes fractures a llarg termini, a més d’una elevada polarització. Es poden ignorar aquestes qüestions i vetar qui trenca el consens des d’una autocomplaent superioritat moral deixant que, en absència de millors alternatives, es quedin amb el monopoli d’algunes temàtiques i imposin solucions que no resisteixen el contrast empíric. Demonitzar i mirar de marginar políticament una dreta radical que compta cada vegada amb més recolzaments pot ser útil per guanyar les pròximes eleccions però no servirà per construir els consensos necessaris que garanteixin la cohesió de generacions esdevenidores.

El més llegit