Els cementiris sota la lluna, per Julio Llamazares

«La ira dels imbècils omple el món» Aquesta frase de George Bernanos en el seu cèlebre assaig sobre l’Europa dels totalitarismes ‘Els grans cementiris sota la lluna’ torna a estar vigent, si bé mai va deixar d’estar-ho del tot. L’escriptor francès ho va escriure arran dels fets que va presenciar en la Guerra Civil espanyola a Mallorca, on l’esclat el va sorprendre i durant la qual presenciaria horroritzat la barbàrie de les tropes vencedores, «imatge – escriurà – d’allò que serà el món demà». Bernanos, conservador i catòlic practicant, la repressió i la ira dels franquistes (en teoria els seus correligionaris ideològics) el va impressionar de manera que va decaure en el seu suport inicial a l’aixecament militar i, entreveient què s’acostava al continent, va escriure un al·legat contra el feixisme i la guerra que ja és un clàssic de la literatura europea i universal. La ira dels imbècils omple el món, és veritat. La frase de Bernanos em rebota al cap cada ben poc aquests dies quan veig què està passant a Ucraïna i, sobretot, quan sento els discursos del president rus Putin i els seus adlàters, que recorden tant als dictadors anteriors. Però no només a ells, també a tots aquests que, amb raons diverses, justifiquen la seva actuació o la contraposen en un pla d’igualtat a la dels qui la pateixen, aquests milions d’ucraïnesos que veuen com les bombes cauen sobre els seus caps amagats en soterranis i búnquers o mentre fugen cap a les fronteres pròximes, i a la dels governants dels països europeus que els miren d’ajudar sense atrevir-se a enfrontar-se directament amb Putin perquè això podria suposar un desastre major encara, però sabent que, si no fan alguna cosa, després dels ucraïnesos en vindran d’altres i que el que en realitat està en joc és la supervivència d’Europa. Una vegada més el món està en mans d’un boig i els qui no ho estan tenen l’obligació de parar-li els peus, però han de fer-ho intentant que no embogeixi més, perquè seria encara pitjor per a tothom. Fosses comuns D’entre les imatges amb què ens bombardegen (com els ucraïnesos als seus soterranis i búnquers, molts s’amaguen per no veure-les i apaguen la televisió) les que més esglaien són aquestes que ja comencen a abundar que mostren grans fosses comunes on arrosseguen els cadàvers per donar-los sepultura precipitada; imatges que recorden a les dels jueus en els camps d’extermini de la Segona Guerra Mundial o a les de tantes guerres al món des d’aleshores. Europa sencera n’està plena i de grans, grandíssims cementiris en què reposen els cossos de milions d’homes i de dones morts per la ira d’un boig o per la d’una societat sencera arrossegada al fanatisme, com la de l’Alemanya nazi de Hitler. Als afores de Luxemburg, separats tot just per un quilòmetre de distància, dos cementiris recorden milers de soldats d’aquella guerra, tots xavals molt joves, un és el nord-americà, amb el general Patton presidint-lo, amb creus blanques alineades sobre una gespa cuidadíssima i l’altre és l’alemany, amb creus de formigó ombrívol, ja que ningú s’encarrega de mantenir-lo. Tant aquests cementiris com molts d’altres que cobreixen la faç d’Europa brillen sota la lluna aquests dies amb una llum especial, mentre un nou holocaust es produeix a prop. Renovant les paraules de Bernanos, que mai passen d’actualitat, per a desgràcia de tots nosaltres: «La ira dels imbècils omple el món».

El més llegit