Els docents que es manifestaven aquest dimarts tenien clar el missatge que havien de transmetre a la societat perquè s’havia instal·lat la idea que el motiu principal de la vaga era protestar per l’escurçament de les vacances. Conec uns quants mestres i professors i puc donar fe d’una evidència: la seva feina no comença el dia que la mainada entra a l’escola, sinó que hi ha molt de treball fet amb anterioritat, des dels primers de setembre i fins i tot abans. Aquesta no era, doncs, una reivindicació lúdica, per allargar els dies d’estada en un ‘resort’, sinó una crida a favor de la dignitat de la professió, i és per això que va ser multitudinària i va desbordar els límits de les protestes sindicals a l’ús. No eren «vacances», sinó «mancances», com es llegia en una pancarta i, sobretot, es tractava d’enfrontar-se a la prepotència del conseller i fins i tot a un cert sarcasme i a una política en la qual el més important és demostrar que es mana. La vaga era, essencialment, per confegir les peces d’una porcellana massa esquerdada que s’havia fet miques. Confegir és refer. És tan delicada, l’educació, tan fràgil, que ara caldrà un exercici de reparacions subtils i no pas de demagògies estèrils.