Educar en el diàleg i en el do de l’oportunitat, per Pau Gonzàlez

El nostre sistema educatiu, sobre el que se sustenta bona part del que volem que sigui la nostra societat, lliure, crítica, democràtica, inclusiva..., és un sistema ric i complex amb un protagonisme múltiple. És massa important com per no compartir-la. L’alumnat, al centre de tot, les famílies, els claustres, els equips directius, el personal no docent, els ajuntaments i món local, la Generalitat, conformen un sistema que quan funciona bé aconsegueix grans fites. Però perquè això passi fa falta sempre, sobretot per als qui tenim responsabilitat de govern, humilitat, empatia, reconeixement i escolta, a més d’idees i voluntat de transformació i millorar. Aquest és el punt de partida, entendre el context, entendre en quin moment es troba la comunitat educativa, escoltar i actuar de forma oportuna i compartida. Aquesta actitud governant és i ha de ser vàlida sempre, però pren una especial rellevància quan tot just fa dos anys vam haver de tancar les escoles per la covid-19 i reinventar l’educació sense les eines, el temps i els recursos suficients. I d’això en fa dos anys, però ens ha acompanyat durant dos dels cursos més difícils de les nostres vides. Encara no fa ni un mes que patíem per l’onada causada per la variant òmicron, que va impactar de ple a les escoles. Per posar-ho en situació, a Barcelona, més de la meitat de la plantilla de les educadores de les escoles bressol municipals han hagut d’agafar la baixa per covid durant la sisena onada en el poc més d’un mes que va durar. És només una dada de context, que ajuda a entendre la magnitud del que a les escoles més que onada va ser un tsunami, i aprofito aquestes línies per agrair públicament, com he fet en diferents fòrums, l’esforç de tothom. Ara ens cal cuidar l’educació com a peça fonamental de construcció d’una societat més justa i lliure. Prendre el pols de com estem tots i totes, digerir tot el que hem passat aquests dos anys i, sobretot, posar prou recursos per atendre les diferents necessitats emocionals i de salut mental tant de l’alumnat com de gestió dels mateixos equips educatius. Més encara si agafem una mica més de distància i analitzem amb una mirada una mica més llarga: la pandèmia arriba quan a Catalunya no ens havíem recuperat de les retallades i la crisi anterior. En aquest moment d’esgotament físic i mental de tota la comunitat educativa, quan el que fa falta és reposar i treballar colze a colze, ha faltat per part del conseller Gonzàlez-Cambray capacitat d’escolta, d’anàlisi i vocació de construcció col·lectiva de les polítiques. Segur que s’han de refer els calendaris, treballar un nou currículum o conjurar-nos pel català a les aules, per posar-ne alguns exemples. Però no pot ser que per la premsa ens assabentem de la gota que ha fet vessar el vas de la paciència de tothom: canvis immediats que no han sigut consensuats amb ningú ni tenen en compte les singularitats de cada etapa educativa. Un nou calendari que preveia tardes sense classes tot el setembre, amb un improvisat sistema d’activitats extraescolars de mínims i menjadors per intentar contenir el desastre en les desigualtats i que, de ben segur, acabarà suposant més feina a unes associacions de famílies, centres, ajuntaments i consells comarcals a qui ningú ha preguntat. També ens trobem, en el marc del debat parlamentari de pressupostos, un anunci de suposada gratuïtat del curs de dos a tres anys que ni és gratuïta per a les famílies ni reconeix el protagonisme del món local al reforçar i cuidar l’educació infantil del 03 (quan la Generalitat es va desentendre durant gairebé dues dècades del finançament de les escoles bressol i va deixar soles les famílies i ajuntaments) ni tenim els detalls de funcionament ni capacitat per preparar-ho en només un mes i mig abans de les preinscripcions d’escoles bressol. Deia al principi que l’educació és massa rellevant com per no compartir-la, i això és just el contrari del que està fent la Generalitat. Després de la pandèmia, és imprescindible una etapa de tranquil·litat, d’estabilitat, de recuperació i, sobretot, de consensos. I en això, a Catalunya, sembla que seguim en procés d’assoliment, per dir-ho en el també nou argot. Catalunya necessita una educació adaptada al segle XXI, que acompanyi les persones en el seu procés de creixement tant personal com competencial i acadèmic. Catalunya necessita una educació millor, que posi recursos en el desplegament d’eines clau com és el decret d’educació inclusiva. Catalunya necessita canvis en l’educació. Això no ho nega ningú, al contrari, perquè ho creiem, apostem i invertim també des de l’ajuntament seguint la millor tradició educativa històrica de la ciutat de Barcelona en l’aposta per l’educació pública i la renovació pedagògica. Però el que Catalunya no necessita és un departament impermeable a tota la resta dels actors de la comunitat educativa. Necessitem consensos; ni improvisacions ni presses. No és només el canvi per canviar. A més, s’han de posar els recursos necessaris i també s’ha de tenir el do de l’oportunitat. Actualment, s’haurien de reposar els canvis per poder construir-los com correspon: en comunitat. Probablement, si no infravaloréssim la filosofia, relegant-la del currículum, tot això funcionaria una mica millor.

El més llegit