Tocar fons és dificilíssim, ni volent-ho. Una vegada comences a caure sembla que sempre hi hagi més buit a sota per continuar caient. Recordo una vinyeta de la revista ‘Hermano Lobo’ en què apareixia un condemnat a mort. Al seu costat es veia el botxí agafant una enorme destral, a punt de tallar-li el cap. Just abans s’acomiadava d’ell amb un «fins demà si Déu vol, que no crec que vulgui». La frase em passa pel cap cada vegada que llegeixo que hi ha possibilitats que una cosa que va malament no empitjori, i que potser al final remunti. Al final no és el que acostuma a passar. Convé conèixer la sàvia regla segons la qual cal esperar el pitjor.