Que una àvia cregui que la independència bé val alguns morts no ha de sorprendre ningú. La pobra Ponsatí està ja bastant més a prop del clot que del bressol, així que tracta la mort amb el menyspreu amb què es tracta una companya de viatge. Una àvia que no és absolutament ningú, que viu lluny dels seus i les opinions de la qual no interessen a ningú, té motius més que sobrats per creure que la mort no està tan malament, al cap i a la fi ella pateix una mort en vida. No és només que per a Ponsatí la independència valgui alguna mort, és que ella es troba ja en una situació en la qual colar-se a la peixateria o fer trampes jugant a la brisca amb les seves amigues són fites que justifiquen deixar cadàvers pel camí. Quan la mort ja no espanta perquè està a la cantonada, tot, tot, val algun mort.