M’assec en una terrassa al sol, demano un cafè tallat i em dedico a veure els cossos que passen per la vorera. En realitat, només em fixo en els caps, de manera que arriba un moment que el carrer s’omple de caps flotants. Aclapara veure tants caps junts. Alguns estan a punt de xocar entre si perquè és un dia de gran activitat comercial en aquest carrer cèntric. Després de fer el cafè, el meu cap s’aixeca i s’uneix al conjunt de caps que van carrer amunt i carrer avall, que entren i surten dels bars, de les botigues, dels portals. Miro d’imaginar què hi ha dins de cadascun, si alegria, si desesperació, si esperança, si la taula de multiplicar. Jo, de vegades, vaig pel carrer repassant la taula de multiplicar perquè mentre faig això no penso en cap altra cosa. No penso en el pacte de rendes, del qual sortiré perdent sense cap dubte. No penso en Putin ni en les armes nuclears, em pregunto si m’he deixat obert el llum del lavabo. La taula de multiplicar és molt alliberadora, però te l’has de saber.