Joc de trons de guerra

L’imperialisme com a fase superior del capitalisme comporta una sucosa extracció de riqueses que requereix, es vulgui o no, de guerres colonials i imperialistes, deia Lenin. Per la seva banda, Trotsky afegia que davant una guerra entre una república civilitzada però imperialista i una monarquia endarrerida d’un país colonial, les esquerres han d’estar del costat del país oprimit (malgrat la seva monarquia) i contra el país opressor (malgrat la seva democràcia). Putin és un altre rus, però gens marxista. Més aviat és un antimarxista, ultracapitalista, masclista, antisemita, homòfob i paneslavista del nacional-conservadorisme de la Gran Rússia que s’ha posat el vestit d’emperador, llançant els seus caminants blancs per envair Ucraïna i ampliar el seu perímetre imperial. En el nou món multipolar, no hi ha un únic tron de ferro sinó tres: Els Estats Units, la Xina i, faltava, Rússia, que ara ho està forjant davant els nostres ulls. S’ha de veure si Europa serà o no el quart tron de ferro. Segurament, Putin ha calculat que a davant tindria una dèbil resposta de la Unió Europea i que la invasió seria una guerra llampec per destituir Zelenski i col·locar un règim titella que, al costat de Bielorússia, garanteixi el control rus des del mar Bàltic fins al mar Negre. Nova frontera, nova expansió i orgull paneslau per restituir la grandesa d’una URSS sense comunisme ni democràcia on només regni la seva cleptocràcia, la seva camarilla d’oligarques i els seus gulags. Putin és una matrioixca postmoderna que barreja ingredients i significats ambigus, aprofitables tant per les extremes dretes europees (ultranacionalisme) com per certs romàntics de l’extrema esquerra (antiatlantisme). Qualsevol psicoanalista ens diria que tots ells amaguen un complex d’Èdip expressat en forma d’autoritarisme sinistre i il·luminat. La invasió russa d’Ucraïna arriba després d’una esgotadora pandèmia, que no ha acabat encara i una inflació que ja frenava el ritme de recuperació econòmica. Tempesta perfecta que Putin aprofita davant una Europa-mercat envellida, amb democràcies fatigades i infiltrades, desunida en regnes de taifes i liderada per una dreta neoliberal (Durao Barroso, Merkel o Von der Leyen) oberta als oligarques russos i permetre el seu refugi fiscal. Això sí, alhora, estrenyia les rosques de l’austeritat en el pitjor de la Gran Recessió del 2008 als països del Sud (Grècia, Espanya, Itàlia i Portugal), que va empobrir amb polítiques de dolor, en paraules d’economistes com Stiglitz o Krugman. Aquesta Europa neoliberal ha fracassat. En necessitem una de nova i adulta. Les sancions econòmiques a Rússia i el setge als oligarques són mesures de guerra que ha donat una Europa per primera vegada unida en molt temps. No obstant, tal com assenyala Thomas Piketty, cal elevar el dany efectiu als oligarques russos amb una amenaça real d’arruïnar-los i que, així, pressionin Putin a la retirada. Per a això fa falta crear un registre financer internacional de grans capitalistes de tot el món que, de passada, serviria per lluitar contra altres fluxos de diners bruts i corruptes. Una transparència que incomoda el gran capital europeu i que serà difícil que vegem. Aquesta seria una resposta ferma d’una Europa adulta, que creu en els seus valors fundacionals dels drets humans com a avantsala de la llibertat i la democràcia. Costi el que costi a qui més té. Perquè els drets humans s’han d’anteposar al dret a la propietat privada. Ja hem vist que la indústria italiana del luxe i la indústria belga dels diamants queden fora del boicot a Rússia. Queda per veure si els Estats Units s’atreveixen a crear aquest registre internacional i expropiar o neutralitzar el gran capital rus i el seu embolic d’interessos creuats amb el gran capital occidental. Hauria de ser Europa qui liderés aquesta guerra contra els oligarques russos, alhora que envia armes ofensives per a la legítima defensa ucraïnesa i tant de bo s’assegués al seu costat per negociar amb Putin amb un Euroexèrcit dissuasori a darrere. És hora que Europa s’alliberi del gran amic americà i assumeixi la seva política de defensa. Implicarà més despesa militar, però Europa ha de créixer com a potència política per preservar la pau i la justícia, sense les quals ni hi ha mercat ni tan sols vida o futur.

Joc de trons de guerra

La invasió russa d’Ucraïna ha despertat una Europa més unida, però ha de donar el pas adult de convertir-se en una potència de pau i justícia

El més llegit