En plena explosió de la pandèmia, quan les seves conseqüències ens terroritzaven perquè encara no en coneixíem l’autèntica dimensió, el periodista Íñigo Domínguez va titular un article al diari ‘El País’: ‘Érem feliços i no ho sabíem’. El títol l’hi havia donat, segons ell, el seu perruquer, que li va parlar de la normalitat en què vivia a la seva Veneçuela natal i que de sobte se’n va anar per l’embornal: «En aquestes xerrades erràtiques, amb la ràdio de fons, que es tenen a la perruqueria, vam acabar parlant de com de sobte es trenca la normalitat. Em va explicar com va anar degenerant la situació, no li va quedar més remei que emigrar, i com ara cada matí de la seva vida recordava el dia que va haver de tancar la porta de casa seva i anar-se’n, i com cada nit somia amb el moment en què tornarà a posar la clau al pany i podrà tornar-hi. Se’m va quedar una frase. Em va explicar que ha evocat moltes vegades com era la vida abans de tot, les xerrades intranscendents al bar, amb els amics, queixant-se d’això i d’això altre, com passava el temps de forma intranscendent. I va dir: «Érem feliços i no ho sabíem».