Sortir al carrer són moltes coses. Dimarts, m’atreviria a dir, van ser-ne 15.000, tantes com participants en una manifestació. Algunes, fins i tot contraposades. El feminisme és un riu cada vegada més cabalós, i de vegades revolt, i fins i tot dolorosament bifurcat, però que convergeix en les necessitat d’abolir un sistema que ens oprimeix. A nosaltres, principalment, però també als homes, perquè el masclisme empobreix i embruteix tota la societat. És per això que cal recordar-se a una mateixa, sovint, que en una manifestació de vegades el més important és la foto que es farà a gran angular, i el nombre de persones que s’hi veuran, o altrament no suportaríem tenir a dos metres de distància alguna de les seves participants. Cadascuna que es faci les seves llistes negres, i m’hi inclogui si vol; a la llista de la meva mani, el nom de dues polítiques de formacions que aposten per degradar els drets laborals de moltes dones i que la foto que buscaven era més aviat un retrat en pla curt. I, no obstant, entenc que la seva presència allà en el fons és un bon senyal, perquè indica que el sentit comú, l’hegemonia, és que ja no és possible quedar-se a casa.