Som moltes les que hem crescut emmirallant-nos en la cambra pròpia de Virginia Woolf. Buscant aquell racó per dedicar-nos als nostres llibres, les nostres fantasies, els nostres somnis. Aquell racó que ens permetia ser nosaltres mateixes, o inventar-nos una de nova cada dia. Un espai propi, íntim, privat. La cambra pròpia era una mena d’espai on arribar-hi. Era més important arribar-hi, mantenir-lo, que el que després hi fessis. Podia ser, la cambra pròpia, ben petita. No valia gaire cosa, només la seguretat que aquell espai existia, que hi podies accedir.