Mals temps per als que dubten. En plena eufòria bel·licista, les veus que s’atreveixen simplement a debatre sobre l’enviament d’armes a Ucraïna són esclafades pel corrent dominant i políticament molt correcte, el que ara ha abraçat la Veritat que no hi ha més alternativa que enviar míssils, metralletes i llançagranades. Els pros i contres d’una decisió tan complexa i controvertida mereixerien una reflexió profunda, en lloc d’eslògans barats, com el que feia diumenge Pedro Sánchez, que s’autoproclamava estar «al costat correcte de la Història». L’horror provocat per l’Exèrcit rus ens porta a un dilema terrible i és comprensible que, de bona fe, hi ha qui arribi a la conclusió que enviar armes sigui l’opció menys dolenta. Però el que és sospitós és que el ramat majoritari desqualifiqui amb aquesta alegria els que pensen que enviar armament només pot empitjorar el conflicte i els que simplement es proclamen pacifistes. De sobte, un exèrcit d’estadistes mediàtics desqualifica sistemàticament els que no combreguen amb aquesta passió bèl·lica, i acusen els que criden «No a la guerra» de ser col·laboracionistes de Putin. Aquesta eufòria bel·licista explica molt bé el clima de borreguisme cultural en què han entrat una llista llarga d’institucions i governs a tot Europa. Perquè hi ha un cert consens en què les sancions econòmiques poden ser a mitjà termini efectives si s’apliquen amb contundència, tot i que de moment els oligarques campen lliurement per la City de Londres i exhibeixen els iots al port de Barcelona, sense que les administracions s’atreveixin a intervenir-hi. Però una cosa és ofegar el cercle de milionaris íntims de Putin i una altra de molt diferent és començar una croada contra qualsevol expressió d’origen rus.