Si Carner representa l’esclat continuat del geni poètic i Foix interpreta el paper de la ‘politesse’, fins i tot en el desvari surrealista, Riba és la personificació de la cultura en majúscules. No s’entendria la llengua catalana sense el prodigi del primer ni sense la pirotècnia del segon, però el corpus teòric, l’elemental construcció dels fonaments, l’ambició intel·lectual de Riba, són la solidesa d’una nació. Parlo Carles, és clar, l’avi de Pau Riba. Potser és per això que té tanta transcendència (ha estat citada en molts obituaris) aquella ‘boutade’ divertida i sarcàstica que el músic va dir el 1976, quan Àngel Casas li va preguntar si creia que ajudava la cultura catalana. Pau Riba li diu que sí i Casas torna a preguntar: «¿Fent què?». La resposta és magnífica: «Destruint-la». El net es carregava el que l’avi havia formulat al parlar del cap Súnion, «síntesi i símbol de moltes coses pures». Reivindicava la impuresa, el desassossec, la necessitat d’una bola de demolició, i ho feia quan l’edifici reclamava reformes estructurals. Contra el rigor formal, l’exuberància del viatge iconoclàsta. En aquest diàleg familiar, vull pensar que Pau Riba sabia que construcció i destrucció eren part d’una mateixa herència.