Va tenir molt mèrit que una cultura amb una tradició tan fràgil i a sobre perseguida de manera implacable al llarg del franquisme incorporés sense escarafalls la ruptura radical de qui per a molts era d’entrada el net ‘original’ del poeta Carles Riba, model d’intel·lectual profund, assenyat, estable i dotat d’un pensament tan sòlid com ortodox i acomodatici. Els que llavors volien integrar-ho tot per por de la ruptura interna i els seus nets que encara persegueixen les actituds alternatives titllant-les d’heterodoxes, és a dir, desviacions sense importància, veuen en Pau Riba un cantant iconoclasta. I no, no es pot passar per alt la seva vocació de líder d’exercici ple i pletòric, de fundador d’una altra manera, la rebel, la lliure per alliberada dels convencionalismes, de construir-se rebutjant la carrincloneria de la tradició, la que havia portat el món al desastre de la primera meitat del segle, la que a Catalunya s’havia arraulit en la resistència sense més ànim que el de sobreviure i passar el testimoni de la continuïtat a les noves generacions.