W.H. Auden deia que s’emportaria un diccionari a una illa deserta, perquè és «font d’infinites lectures». Potser no triaria el ‘Diccionario Boadas’, una recopilació de 105 entrades sobre arxivística escrit per Joan Boadas, perquè no es tracta d’un volum que pretengui contemplar la totalitat d’un món, sinó que és una aproximació personal a determinats aspectes de la professió d’arxiver, aquelles persones «que s’interessen pel futur». Però Auden faria bé de fer-hi un cop d’ull perquè sota l’aparença d’un treball tècnic s’amaga un vademècum que va més enllà de l’argot i es converteix en un apassionat elogi de la cultura i la civilització, de la memòria i la continuïtat. Ple de bombes de sentit que esclaten en la ment del lector, espigolant aquí i allà conceptes com la conservació, l’herència, la constància i la convicció, Boadas parla de les qualitats que ha de tenir el document preservat. Ha de ser autèntic, fiable, íntegre i usable. Feia temps que no llegia una definició tan asèptica, tan certa, sobre la veritat. «Els desmemoriats», deia Joan Fuster, «sempre tenen la consciència tranquil·la». Amb aquest ‘diccionari’ aprenem la intranquil·litat, és a dir, la cultura.