Una de les cançons més transgressores del meu estimat Pau Riba, des d’un punt de vista musical, literari i ideològic és, probablement també, una de les millors per acomiadar-lo tal com es mereix: amb un somriure. Entre campanades de missa burgesa i pútrida, i amb una melodia que recorda, inevitablement, ‘La Dama d’Aragó –una de les moltes habilitats del Pau: recuperar i reinterpretar la tradició i el folklore propi i local, quilòmetre zero que en diríem ara, com a eina per trencar les cadenes i convertir-se en universals i galàctics–, emergia la seva veu per cantar-nos «Pel racó de l’hora baixa /Al seu cor és pongué el sol /Els seus ulls ja no respiren /I els seus llavis s’han glaçat».
Comiat Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
No serà l’última ‘florada’ de Pau Riba
El Barnasants sempre va ser, per al Pau, casa seva. I així continuarà sent per a ell i tota la família musical que l’envolta
La majoria d’institucions, poders i indústries culturals d’aquest país van viure d’esquena al mestre
El més llegit
- Tres històrics deixen el Balcó Gastronòmic del Port Olímpic
- Com l'escalada ajuda Carlos Soria a sortir de l'accident a 7.700m de fa just un any: “Vaig al rocòdrom a les 7.00 h”
- Sense toros però amb antitaurins
- Laporta es cansa de Xavi
- Manolo García: "M’ha agradat que, de cada dos catalans, un no ha anat a votar"