Aquests dies penso en les meves mestres. En els poemes d’Emily Dickinson, bonics i veritables i transparents. En les Brontë, rient mentre les tres (i el seu germà) creen un món de zero al menjador fred de Haworth i omplen pàgines i pàgines amb una lletra petita com el rastre d’un centpeus. En Sylvia Plath i en les seves poesies, tan crues que són com menjar-se el cor d’un animal sagrat. En els pregadeus d’Annie Dillard, guardians de textos tan pròxims i llunyans com mirar una gota d’aigua al microscopi. En Virginia Woolf, que escrivia dempeus, perquè escriure no ha de ser una tasca fàcil. En la falsa delicadesa de Mercè Rodoreda, que amaga salamandres entre les flors. En els trenta-dos contes cruels, però tan estranyament emocionals, de Flannery O’Connor (i de Víctor Català, que podria ser cosina seva).