Stephen King ha anat a un ‘podcast’. I és meravellós. És indiscutible que, en el dia d’avui, part important de la conversa sobre cultura està en els ‘podcast’. Alternativa perfecta a l’entrevista promocional breu i l’opinió exprés, el ‘podcast’ s’ha convertit en l’espai ideal per parlar de, per exemple, pel·lícules i llibres. N’hi ha de bons, menys bons i dolents. N’hi ha de professionals (entenent per professionals els que estan produïts amb més recursos) i d’amateurs. I n’hi ha de populars i desconeguts, sense que sigui necessàriament la qualitat el que determini una cosa o una altra. Hi ha cineastes que amb prou feines ofereixen entrevistes i, en canvi, s’asseuen a parlar en un ‘podcast’ dues hores. I hi ha crítics i informadors, jo entre ells, que s’han reconciliat amb la seva professió gràcies a aquests espais oberts a la conversa i la discussió. Com que n’hi ha molts, i cada vegada compten més, passen dues coses. Una, que hi ha certa conya entorn de l’excés de propostes. I l’altra, que comencen les discussions sobre què és un ‘podcast’ i què no. Les dues coses enclouen, al final, unes ganes absurdes de boicotejar un mitjà amb un potencial infinit.