Quan el meu fill molt petit em va relatar com s’havia defensat en una brega de pati escolar i el vaig felicitar perquè havia sigut molt valent, em va preguntar si era absolutament obligatori ser valent, perquè ell preferia amagar-se al primer senyal de fatxenderia. Després em va demanar permís per «ser covard i estar tranquil» i, per descomptat, l’hi vaig donar, apedaçant la meva falta de reflexos amb l’explicació que el valerós sempre seria ell si evitava la baralla i triava la pau o el diàleg. He recordat aquest dilema a l’observar els elogis carregats d’ardor guerrer a la població d’Ucraïna, al seu heroisme quan d’un dia per l’altre la quotidianitat consisteix a fabricar còctels molotov amb el que tens a mà al rebost de casa. Un diumenge fas plans per a les vacances i dilluns estàs gelant-te en un búnquer amb els teus veïns i quatre coses indispensables en una bossa d’esports, perquè un governant necessita la dosi d’imperialisme que alleugi la testosterona en declivi, perquè la seva idea de la política no passa per viure i deixar viure, ni a casa seva ni en l’aliena. La retransmissió al segon d’aquesta guerra està provocant una intoxicació d’èpica. La foto d’una jove escriptora ucraïnesa, vestida amb roba de camuflatge i sostenint un fusell, s’ha publicat infinites vegades amb la notícia de la seva mort en combat i comentaris (més o menys afortunats) relatius a la seva gosadia, sobretot en comparació amb la nostra debilitat d’europeus tous i satisfets. No m’he de preguntar si ella hauria preferit publicar altres llibres i sumar anys a la seva biografia abans que unir-se a una milícia, ara resultarà que els literats són millors si disparen des de les trinxeres contra un exèrcit professional armat fins a les dents. Així no es guanya una guerra. Els ucraïnesos que fugen a Polònia, els que habiten terroritzats a quilòmetres de la línia de foc i els que estan negociant també són valents. I es mereixen que Europa els ajudi amb alguna cosa diferent que armes que no saben ni han de saber fer servir. És una crueltat tenir una visió romàntica d’una resistència a la invasió russa que no acabarà bé sense una intervenció exterior contundent. Els hem de donar un cop de mà ferm, però un que no sostingui una pistola ni tampoc una calculadora, per saber quant ens costarà escanyar l’economia russa fins que el seu líder pari els bombardejos.