A la contra de les reaccions a les guerres anteriors, són ben pocs els que s’abstenen de posicionar-se a favor d’Ucraïna i encara menys els que, de manera en general indirecte, repeteixen els arguments de Putin i culpen Occident de la invasió. Tanta unanimitat és insòlita, encara que pugui no semblar-ho en un país tan acostumat a posar-se del costat incorrecte de les guerres i les ideologies i poblat per unes generacions que han crescut amb el no a la guerra, des del Vietnam a la segona de l’Iraq. La trucada de Pablo Casado a Pedro Sánchez per tancar files s’ha vist sepultada per la guerra fratricida del PP i la caiguda del líder, però si mirem cap enrere haurem de retrocedir fins a la Guerra de Cuba per trobar antecedents. La imatge del Congrés aplaudint el representant d’Ucraïna coincideix amb la del Parlament Europeu. Per si no fos prou, el president de la Generalitat expressa el seu recolzament a l’enviament d’armes a Ucraïna perquè es defensi de la invasió. Fins i tot Podemos, qui els ha vist i qui els veu, es limita a expressar un desacord parcial amb l’enviament d’armes ofensives. Un detall significatiu: algunes poblacions que havien anunciat concentracions de rebuig de la guerra se n’han adonat de l’error i han especificat que el rebuig és a la invasió. No sorprèn, atesa la tàctica sigil·losa de Vox per avançar sense fer més soroll de l’imprescindible, que l’extrema dreta s’abstingui de significar-se en excés a favor del totalitarisme rus.