Quan a finals dels 70, estudiant a l’Escola Massana, vaig sentir la frase «l’ou és una forma perfecta, tot i que estigui feta amb el cul» em vaig quedar atònit. Era una ocurrència de Bruno Munari, guru del disseny italià –com no– que deia que la invenció pensa mentre que la imaginació veu. Que complicar és fàcil, simplificar difícil. La seva màxima era: «¿no es pot fer de cap altra manera?». Vaig córrer a devorar un llibre seu titulat ‘Disseny i Comunicació Visual’, editat per Gustavo Gili (avui GG) que, des de fa 50 anys, porta deseducant generacions de dissenyadors i artistes. Vaig descobrir que un núvol és comunicació visual casual, t’avisa de si plourà. Mentre que un senyal de fum ho és intencional. Pot ser pràctic, per avisar d’un perill, o estètic, per a una festa. Que l’ocàs i l’alba són el mateix, només depèn des d’on els vegis. Que el somni de l’artista és arribar al museu, el del dissenyador al mercat del barri.