L’escriptor, poeta i cineasta italià Pier Paolo Pasolini, que dissabte hauria fet 100 anys, afirmava que el futbol, amb les seves infinites possibilitats de combinació, pot ser analitzat com un sistema de signes; és a dir, com un llenguatge. En aquesta analogia pasoliniana, un partit de futbol constitueix un discurs dramàtic en què els actors s’expressen o bé en prosa (el que passa la majoria de vegades) o bé en vers. Aquells rars moments de poesia, de genuïna «invenció» al marge de la sintaxi organitzada i codificada, són, deia l’intel·lectual bolonyès, els que eleven el llenguatge futbolístic, li donen vida i, finalment, desperten la fascinació dels espectadors.